Quin personatge el señor Juan.
Durant uns quants anys va ser el missatger de l’Agencia de Publicitat (Primer ARGE i després de la venda a la multinacional francesa: PUBLICÍS CATALUNYA)
Era un missatger d’aquells que te’n podies refiar
Sabíem que treballava a Correos i per nosaltres, això no era pas un inconvenient, com a màxim volia dir que tenia un bon coneixement de la Ciutat i que el seu vehicle i el seu consum els pagava un altre.
Va ser molt temps després que vàrem descobrir d’altres facetes del personatge, una d’elles – en el àmbit professional – era que compaginava la feina de la nostre Agencia amb les de un altre Agencia de Publicitat que, curiosament, era del l’Antoni Muntaner que havia sigut el meu cap en l’etapa que jo vaig treballar a Danis – segurament la mes avançada d’aquells anys – i a on vaig començar la meva carrera en el mon de la Publicitat.
Veritat sigui dita, mentre el señor Juan feia doblet (triplet si comptem amb Correos) cap de nosaltres ni de l’altre Agencia ens vàrem assabentar de la tal duplicitat, segurament perquè ambdós estàvem plenament satisfets de la eficiència del “nostre” missatger.
Per situar-vos intentaré donar quatre pinzellades que segurament vos ajudaran a interpretar la personalitat del señor Juan.
Va néixer a Montoro (Còrdova) i de ben jovenet, el 1955, com tants d’altres en aquelles èpoques, va aparèixer a Barcelona i també com tants d’altres degué fer de tot; va tenir fills es va casar i el hereu va acabar sent el meu xofer, per recomanació del seu pare, quant hem va donar la dèria de anar amb una Espace sèrie limitada (Renault) que es va convertir en l’enveja de mes de quatre, entre ells el President del nostre Grup i algun client que me la demanava si tenia algun compromís en la que el vehicle li feia millor servei que el seu Jaguar.
A mes de fer família també es va fer la primera casa, una vivienda familiar, pràcticament de un sol ambient on es feia vida i es dormia en lliteres i que totxo a totxo va anar aixecant amb les seves mans en una d’aquelles parcel·les de les rodalies de la ciutat que amb els anys es varen convertir en barris.
obtenia de franc a base de “recollir-los” de nit a les tantes obres que havien en marxa aquells anys de creixement i que quedaven per els voltants de les construccions a l’espera de ser utilitzats a l’endemà, excepció feta dels que el señor Juan havia “distret” amb petites dosis per no aixecar la llebre.
Una anècdota simpàtica, que explicada per ell encara feia mes gracia perquè ho explicava ben seriosament, posa en evidencia un cap que cavil·la i se les empesca totes. Un dia, passant pel carrer on havien fet mercat i ja a l’hora de plegar, va observar que a una de les paradetes li havien quedat molts tomates madurs sense vendre, si va atansar i va negociar amb el firaire amb l’argument de que entornar-se-les a casa li suposaria cost, moltes se li farien malbé i a sobre faria una feina inútil, així que va aconseguir un bon preu per quedar-se-les totes.
Carregant-les com va poder a la seva vespa i fent aquells equilibris sobre la moto que nomes saben fer els missatgers, va arribar a la seva casa on, sense pèrdua de temps i amb tota la família arremangada, varen rentar-les, pelar-les i ficar-les en ampolles de cava que també s’havia agenciat en els seus passejos per Barcelona (es veu que tenia una mica de la síndrome de disposofòbia), les varen tapar amb taps de tota mena assegurant-los amb cordill i les varen emmagatzemar per tots els racons, sota llit, dalt de un armari, darrera unes caixes on guardaven roba, a qualsevol furat que trobaren i, ben contents se’n varen anar a dormir.
Però… a ningú se li va acudir de fer el “bany maria” per estabilitzar el suc de tomata i al cap de uns dies allò va començar a fermentar, en un envàs de vidre i sense càmera d’aire, una nit amb tots dormint, aquelles ampolles varen començar a explotar.
Es difícil imaginar la situació sense petar-se de riure però…l’ensurt, l’esglai general, les corre cuites i tota la casa i ells mateixos esquitxats de salsa de tomata, tenia de ser una imatge de pel·lícula dels germans Marx. Una bona feinada per retornar la casa a la normalitat.
Diuen que dels errors se’n aprèn i el señor Juan no era pas l’excepció, un cop après en carn pròpia va repetir l’operació en diverses ocasions i no nomes amb tomates, això si… sempre amb èxit.
En la vessant laboral, va aconseguir plaça al cos de Correos i va anar destinat a una oficina del barri de Gracia on tant ell com els seus companys disposaven d’una moto Vespa per la feina de repartir, i ell sobretot, girs postals.
En acabar la feina no tothom estava disposat a endur-se la Vespa a casa seva, uns tenien vehicle propi, altres preferien transport públic i especialment ningú volia tenir la responsabilitat o el cost de pagar-se un aparcament. El nostre señor Juan, observador de mena, se les va empescar per comprar una plaça d’aparcament per un cotxe ben a prop de la oficina de Correos i allà podia col·locar-hi amb comoditat mitja dotzena de Vespes. Es veu clar que l’home no es va acontentar amb una plaça, així que va poder en va comprar un altre i amb el conjunt es feia un bon sobresou a costa dels companys que, per comoditat i perquè els cobrava una quota moderada, portaven les seves motos a dormir prop de la feina.
Aquest era el señor Juan, un home que li podies demanar que portes un missatge al Dr. Livingstone i sense preguntar res anava i, per suposat, el trobava.
Els diners en mans del señor Juan no estaven mai avorrits, així que en feia prou anava a la cerca d’alguna oportunitat; en el terreny immobiliari va comprar un piset atrotinat, els diumenges es dedicava a arreglar-ho i en un mercat que sempre està en demanda, tardava poc a vendre’l amb el guany corresponent; després va passar a comprar per llogar i anar consolidant patrimoni- No se quants pisets va arribar a tenir, se que on vivia era de la seva propietat i que a mes de un fill li va “vendre” en bones condicions però venent-li, que aquí no es regala res i seguia tenint-ne alguns amb llogaters, ell deia, de la seva confiança.
També cuidava dels seus, per allà on anava estava amatent per si trobava la possibilitat de col·locar algun membre de la família, a nosaltres ens va resoldre un parell de mesos que ens havíem quedat sense persona que fes la neteja diària del despatx i va ser la seva esposa la que va resoldre el problema i com ja he mencionat, a mi me va fer l’immens favor de presentar-me el seu fill (que volia esser músic) i que va acabar essent el meu xofer, un noi de tota confiança amb el que encara avui mantenim relació.
Tancaré aquí el relat tot i que me deixo anècdotes al tinter però penso que ja n’he fet una bona semblança que be a corroborar que la immigració, quant sap incorporar-se a la cultura i el tarannà del lloc on va a raure, pot situar-se, viure dignament i contribuir a l’engrandiment del país.