Cal aclarir conceptes:
Entenem per ESMORZAR aquell àpat que, per situar-lo en una franja horària, es consumiria sobre les 8/10 del matí; i que depenent sobretot del horari laboral, podria començar abans o acabar una mica mes tard.
Ja havent fet el DESDEJUNI, es a dir: allò que prenen poc després de llevar-nos i havent trencat amb el dormir nocturn i entrat en la vigília; be sigui un suc, un senzill cafè o una mica mes potent afegint-hi una torradeta amb oli o mantega, fins i tot una mica de melmelada/confitura.
Obvio un costum que considero gaire be desaparegut però que recordo perfectament com el meu avi tenia, de “matar el cuc” prenent en dejú una “barreja” (mitat moscatell, mitat anís).
El previsible es que situem el proper àpat, el de l’hora de DINAR, entre la una i les tres de migdia, lo que… si no mengem res des de el desdejuni, ens tindria entre 6 o 8 hores sense ingerir res i això no es saludable, sobretot si tenim feina i mes si es feixuga.
Aquí es on entre en joc l’esmorzar que pot tenir molts colors, trobarem qui pren fruita, un petit o gran entrepà, alguna cosa de pastisseria, el que sigui i al gust de cada un, per això dic que pot esser de molts colors i que entre gustos no calen discussions.
Però hi ha un estadi superior, l’Esmorzar de Forquilla.
No tinc clar el seu origen i si que puc assegurar que a l’Alt Empordà es un costum estès, que be de fa molts anys i que a data d’avui hi ha un repunt de tan saludable hàbit.
Dic saludable amb tota la intenció ja que, tradicionalment i espero que així es mantingui, l’Esmorzar de Forquilla no es un àpat que es fa sol solet, al contrari, es un àpat de germanor, amb familiars, companys de feina, amics, penyes, inclús amb d’altres parroquians del mateix local amb el que es coincideix moltes vegades i es genera bona relació.
I el que es menja es consistent, el pa – ingredient fonamental – de pagès o de barra, natural o torrat, fregat amb all o no, amb tomata fregada després de posar sal, ben oliat amb oli d’oliva de la zona o lo que ara en diuen OVE.
Amb el porró de vi damunt la taula per rodar de ma en ma i unes olives per anar fent boca.
Amb una bona amanida i/o un assortiment d’embotits de la zona al centre, per esperar el plat principal, o únic perquè l’esmorzar de forquilla es, tradicionalment, de plat únic.
I a partir d’aquí… mil i una combinacions que tindran força a veure amb la zona geogràfica i les temporades.
Tot i que l’àpat cadascú se’l pot manegar al seu gust, hi ha coses que son consuetudinàries i per això fan llei: mai arròs, mai sopes, mai pasta i per acabar, res de postres com no sigui el postra de músic per compartir i allargar l’estada.
Si mirem la documentació que ens be de lluny, tenim de pensar amb els “platillos” que son d’allò mes tradicional a l’Empordà i que venen a ser racions de guisats (preferiblement del dia anterior, que son mes bons) com la sèpia amb mandonguilles, la samfaina, el bacallà a la llauna, la vedella estofada amb patates o bolets, les galtes, els peus de porc, el cap i pota o els “callos” es a dir la tripa amb o sense cigrons, els calamars a la planxa o a la brasa, xai o cabrit a la brasa… tot i que la brasa gaire be qualsevol carn o peix es una delícia.
Hi ha un altre estadi que podríem dir que prové d’èpoques magres i que es basa en els “menuts”: fetge, cervellets, ronyons, feixures, pedrer; parts que els mes aposentats rebutjaven preferint els trossos mes nobles i de preu mes alt.
I en un altre segment tindríem de considerar els productes de temporada: la caça, les sardines i els verats, els bolets amb la seva amplia gamma.
L’acompanyament de cada un d’aquets plats es basaria en mongetes o cigrons, patates fregides o al caliu, escalivada i… que no falti mai l’allioli per prendre a voluntat.
Deixo de banda l’altre element primordial de tot esmorzar de forquilla: el pa amb tomata (o tomàquet, com diuen en altres contrades) i ho faig perquè mereix un capítol apart.
I ara convé que centrem on tenim d’anar per fer un autèntic esmorzar de forquilla.
En aquestes èpoques i estem parlant del 2026, amb una revifalla dels dits esmorzars de forquilla, podem trobar molts locals que diuen que en fan, però no es veritat.
El cert es que, a qualsevol restaurant/bar que obri portes ben aviat del matí, es pot escollir de la seva carta algun plat que acompleixi la funció i pugui semblar un esmorzar de forquilla, però aquest no es el tracte.
Els especialistes en aquest àpat tan preuat poden ser de dos tipus: els que tenen un menú especial per l’esmorzar de forquilla i els que, amb una carta amplia tenen cura especial en el servei de l’horari dels esmorzars de forquilla.
De la primera classe, que son mes fàcils de trobar en restaurants i fondes de pobles i carreteres, llocs que en cert moment de la historia – segle XIX – s’anomenaven fondes de sisos,el terme “sisos” venia del preu d’una nit d’allotjament: sis rals (18 cèntims de pesseta) que a les hores com avui, proposen a preu tancat un menú que segueix la tradició dels embotis i pa amb tomata per començar, una petita llista de racions (generalment 5 o 6) i no tant abundants com les servirien a l’hora de dinar, amb els clàssics del esmorzar de forquilla, incloent pa i vi, fins i tot alguns i afegeixen el cafè.
Els altres (benvinguts siguin) treballen amb la carta habitual de la casa, tant per esmorzar com per dinar i alguns també per sopar i que cada un s’organitzi l’esmorzar al seu aire. El preu dependrà de la selecció que hagi fet, el pa, el vi, el cafè i les copes si decideixen prendre’n tot s’inclourà a la factura final. Les racions també seran les habituals el que porta a considerar (especialment si es va en grup) a demanar plats per compartir i així alleugerir una mica el cost de l’esmorzar.
I ja no cal fer menció dels restaurants que obren mes tard de les 10 del matí, encara que tinguin disponibles plats que podrien cobrir un bon esmorzar de forquilla, ni estan en aquesta lliga ni poden entrar-hi per l’horari però… no cal patir, cada dia hi ha mes i millor oferta, des de els mes “antics” “clàssics” “especialistes” fins els de nova fornada que van descobrint aquest nínxol de mercat i alguns procuren documentar-se i acostar la oferta al que es tradició.