Son un àpat amb característiques pròpies o senzillament son un rètol que fan servir determinats Bar/Restaurants per dir “jo també en tinc”
Segons els hàbits i costums dels moments de menjar (menjades, preses d’aliment, ingestes del dia) atenent la meva memòria centrada per allà els anys cinquanta del segle passat, son:
El desdejuni que era aquell cafè amb llet o suc de fruita que prenies tan bon punt et llevaves.
Amb el dia ja avançat els petits menjàvem l’entrapà que havia preparat la mare i que ens emportàvem a l’escola degudament embolicat en paper de diari i que els grans, que ja havien fet part de les seves feines, s’assentaven a taula per esmorzar, be podien ser uns ous (ferrats, en truita, remenats…) amb cansalada (xuia) fregida i amb acompanyament de patates roses o mongetes o plats de carn, molt sovint a la brasa, tant de xai com de vedella, o… cosa molt freqüent a l’Alt Empordà, menuts guisats: Cap i pota, fetge amb ceba, estofats, guisats com el fricandó, galta al forn,…
Si voleu, encara podria situar per aquí l’aperitiu que a les hores en dèiem fer el vermut que era força comú els dies festius, per allò d’obrir la gana. Un bon vermut de Reus amb patates xip i olives i si la paga havia estat bona podien entrar-hi unes cloïsses (en aquells temps “almejas”) en llauna adreçades amb una salseta picantona o senzillament pebre i llimona. El podríem qualificar de àpat alternatiu.
A migdia i ens situem entre les 13 i les 14h. anàvem a dinar, l’àpat estrella de la jornada, molt freqüentment de plat únic, sobretot els dijous en que el 90% de les famílies i les cases de menjar feien arròs a la cassola. Amb plat únic o amb dos plats i fruita per acabar, a mes, mai faltava l’amanida en el centre de la taula (enciam o escarola, segons temporada, tomata i ceba; algú posava pebrot o cogombre, a casa no)
Els nens, el grans ja no era gaire habitual, solíem berenar: El pa amb xocolata era el rei d’aquesta menja, però també podríem posar-hi els embotits i molt especialment alguna de les increïbles varietats de botifarra.
El sopar que era de reunió familiar, acabat l’horari escolar i finalitzada la feina dels grans, era l’àpat de retrobament de tota la família al voltant de la taula on es servia sopa al hivern i verdures a l’estiu, es a dir, menjar poc carregós encara que ben alimentós.
Encara quedava un altre moment per tornar a menjar, aquest molt poc freqüent, era quant els grans anaven al teatre i en sortir els venia de gust fer un mos, a allò ni deien el ressopó que solia esser a base de costelletes a la brasa amb pa amb tomata o be anant pel camí del dolç, xocolata amb melindros (excepte per quaresma que lo normal eren els brunyols).
Atenent a aquets records d’anys enrere, avui per avui encara queden llocs on es serveixen esmorzars de forquilla i sembla que, tanmateix, es volen tornar a potenciar. Hi ha tot un moviment enraonant d’això, fins i tot penyes, grups, clubs que – ni que sigui nomes en cap de setmana, excepte que estiguis jubilat i tot es cap de setmana) que fan cerques de locals on els tracten be i ho pregonen (avui a les xarxes) per fer-ho saber a d’altres agrupacions que també en tenen ganes de gaudir dels esmorzars de forquilla.
Sense anar mes lluny, hi ha una web dita d’esmorzars de forquilla (penya Marcel) que, si la visiteu, podreu anar a tiro fet i disfrutar de llocs que altres ja han validat (o no, que també es important saber on no t’has de ficar).
Si vos aventureu per aquest mon dels àpats de mig matí (entre les 8 i les 10h.) trobareu especialistes, locals que han entès que esmorzar no es dinar encara que els castellà parlants diguin allò de “vamos a almorzar” a l’hora del esmorzar, confonent el “almuerzo” que es el dinar en l’idioma castellà, per el nostre esmorzar de mig matí; segurament perquè hi ha plats, forquilles i ganivets.
I dic això dels especialistes, separant-los d’aquells que nomes DIUEN que fan esmorzars de forquilla però t’ofereixen la carta dels dinars.
Els que ho fan be, tenen una carta específicament dedicada als esmorzars, on les racions no son tant a abundants i el sortit no es tan ample, tenen escandallat l’àpat pensant en esmorzar, ofereixen correcte vi de la casa i fins i tot alguns hi afegeixen olives, cacauets salats, coses simpàtiques, sense càrrec, per entretenir l’espera. I conseqüentment es mouen en preus d’entre 10 i 15€, xifres assumibles atenent el àpat del que parlem.
Si per una d’aquestes no estàs documentat i et fiques en un local que si, que anuncia que ofereix esmorzars de forquilla però et plantifica la carta general al davant, ves a un altre local o mira de demanar mitges racions perquè pots acabar pagant un dinar i no crec que aquest sigui el propòsit.
Com tot el que es posa de moda, l’esmorzar de debò està passant el seu particular viacrucis per recuperar aquell costum tan nostrat i que, al meu parer, es l’àpat mes important del dia, es el que et posa en condicions d’enfrontar la jornada, arribar l’hora de dinar sense tenir de recórrer a allò de “picar” entre hores i si tens la fortuna de poder-lo gaudir en companyia, encara es mes beneficiós per la salut mental.
Des de aquí faig una crida per que feu pedagogia entre els vostres bars i restaurants que os son propers i els aneu explicant be de que te d’anar això dels esmorzars de forquilla, de quin tipus d’oferta han de presentar i a quin preu es coherent que els proposin.
I Bon Profit